CINEMA QUEER: "PARIS IS BURNING"

Gènere: Documental
Direcció: Jennie Livingston
Any: 1990

Els anys previs als noranta són l'època de la crisi de la SIDA, però també la de gestació i consolidació d'una crítica social des del prisma trans i queer als EUA. En aquests anys començaran a qüestionar la noció de gènere i sexe en el debat sobre la construcció de les subjectivitats polítiques.

En aquest enclavament particular Jenny Livinston grava aquest documental de referència que ens mostra l'escena underground de "les cases de ball i performativitat" de mitjans dels 80 a Nova York. Al llarg del documental assistim a la celebració de competicions de balls i de desfilades. I entre aquestes escenes de festivitat i desinhibició escoltem els contundents testimonis de personatges com Pepper LaBeija, Venus Xtravaganza, Willi Ninja o Dorian Corey.

En el film ens introduïm en els suburbis de Nova York, i en aquest caos fosc, neix la llum en forma de lluentó. El Imperial Elks Lodge aparenta ser una sala de ball, però ràpidament ens adonem que és més que això. És un punt de trobada, de reunió, una casa per a un col.lectiu. Aquí es reuniran Transsexuals, travestis i prostituts, per organitzar balls, desfilades i concursos. D'on naixeran les seves pròpies celebritats.

Però aquest documental és quelcom més que la superficialitat de competicions de balls i espectacles. És també una pel lícula política. Livingston mira més enllà de l'espectacle i analitza les estructures que els fan possible. Al film veiem com es fan desfilades en què transsexuals i transvestits competeixen per imitar millor que ningú diferents identitats socials. Com analitza Vistor Fowler "hi havia un ventall de modalitats competitives que incloïa, entre altres: opulència, Lluint Com Una Noia Camí de l'Escola, Vestit de Nit d'Alta Costura, Autèntic Executiu, Lluint Com Un Noi que Probablement Et Haia Robat Cinc Minuts Abans De Tu Entrar A Aquesta Festa ... A més de les esmentades, la principal competència era la dedicada al "realisme", on travestis masculins tracten de passar per veritables dones i travestis femenins per homes. Tal com expressa un dels jutges entrevistats: "Si vostè pot passar l'examen d'un ull entrenat sense que delati el fet que és gai, llavors és Real".

Assistim a la construcció d'un discurs dissident i contracultural. Aquí s’imita i es paròdia les normes dominants de la societat. Estableixen un reflex crític de com es construeixen les imatges dels diferents rols socials, accentuen la masculinitat i la feminitat en els gestos o en la indumentària per desnaturalitzar el discurs i la pràctiques heterosexuals.

Els protagonistes d'aquest documental, no són gais i lesbianes amb diners que busquen el dret al matrimoni ia una família. Són una minoria, dins d'una minoria, són maricas o transsexuals d'origen llatins i afroamericans, relacionats moltes vegades amb el món de la prostitució i les drogues. Són exclosos socials, pàries, als quals no només la societat i el sistema, sinó també el cinema, margina i intenta amagar. Són persones que no només lluiten contra l'homofòbia sinó també contra el racisme i la pobresa.

Veiem com aquesta subcultura adapta i subverteixen les maneres del món blanc, heterosexual i capitalista, dotant-los de nous significats. Són conscients com la societat construeix els seus models d'identificació. S'oposen a aquest món "ric i blanc" i el parodien. No intenten escapar del seu món convertint-se en el que la societat espera d'ells, es reivindiquen a ells mateixos amb força i com a col.lectiu.

Més enllà de la critiques que pugui suscitar el documental, que vénen de pensar que els protagonistes sols competeixen per reproduir els seus somnis, reflexos aquests de la societat que els oprimeix. Crec que és major el debat que genero al voltant de la realitat i el construït i la noció de lluita per la representació i ser respectat en una determinada esfera pública.

 

IU-EUiA participem a les XXIII Trobades Estatals LGTB 2011

El passat cap de setmana 15, 16 i 17 d'Abril es van celebrar a Barcelona les XXIII Trobades Estatals LGBT a Barcelona organitzada per la ACATHI (Associació catalana per la integració d'homosexuales, bisexuales i transexuals immigrants) on ens vam reunir representats d'organitzacions feministes que lluiten per la llibertats sexuals i la igualtat del col·lectiu LGTBIQ+ de tot l'Estat Español. 

Com no podia ser de cap altre manera, també va assitir representants de Izquierda Unida ( Izquierda Unida de la Comunidad de Madrid, Esquerra Unida del País Valencià) i de Esquerra Unida i Alternativa-Alternativa Jove.

Temes com les retallades socials (que afecta i afectarà a les associacions LGTBIQ+ amb una reducció d'ajuts i ingressos així com les retallades en tractaments contra el VIH i intervencions de canvi de sexe), l'avenç de la dreta i del pensament conservador i les dificultats que trobem per celebrar el Dia del Orgull per les sancions imposades pel Partit Popular varen ser temes candents que vam tractar entre tots i totes.

Fem una valoració positiva d'aquestes trobades i fem una crida a la unitat del moviment feminista per a reivindicar els drets que tant ens han costat aconseguir i que ara ens el volen treure.

AIXECA'T CONTRA EL BULLYNG HOMÒFOB!

El grup 'For BeLonG To Youth Services ' ha creat una campanya a Irlanda per a combatre l'assetjament al que molts joves es veuen sotmesos en els seus centres d'estudis i fora d'ells.

La iniciativa, que ha estat escrita i dirigida per Anna Rodgers i Kelleher Aoife, promou la unitat, el grup, per a lluitar contra la discriminació.

En el vídeo que dóna vida a aquest projecte , una jove parella homosexual es veu discriminada per diverses persones, tant dintre com fora de classe.

AL final, davant el continu assetjament que rep aquesta parella, un alumne veu la responsabilitat que comporta observar i no actuar enfront de les injustícies, i li dóna la mà al seu company.

La resta de joves segueixen amb la iniciativa, i tots acaben agarrats deixant aïllats i en minoria al grup homòfob.

La campanya, titulada Aixeca't!, ha recollit un ampli suport tant dintre com fora del país.

[Article extret de  www.fagc.org]

DÉJÀ VU A L'ESPANYA CATÒLICA

“Comença el canvi”, eslògan amb que la formació lliberal-conservadora catalana, CiU, va arribar al Palau de la Generalitat. Més que un canvi ha sigut un retrocés, un dejavú cap a l’Espanya conservadora on la dreta més rància es va imposar sobre un païs que somiava amb obrir les ales i volar, un país que demanava un canvi, un avenç i que va ser sotmès durant 40 anys de dictadura.

Rere vuit anys del Partit Popular al poder (la secció més extremista del PP), la societat demanava un canvi que la permetés avançar i progressar. Successos com la Guerra d’Irak, el Prestige, l’atemptat del 11 de Març van ser decisius per a que el govern conservador caigués, desprès de 8 anys de polítiques ultraconservadores. En aquet context, la gent va sortir al carrer i lluità per a que es produís el canvi i amb tot aixó el PSOE encapçalat per Jose-Luís Rodriguez Zapatero, arriba al poder. Tothom tenia grans expectatives, que es van enfonsar quan en plena crisis econòmica imposa les mesures antisocials més regressives de la nostra historia història.

En aquet context de crisis ideològica, hem pogut veure com la jerarquia de l’església catòlica apostòlica pedòfila romana ha carregat contra els seus opositors a l’hora que denunciava a la ONU l’assetjament i la persecució cap aquelles persones en contra del matrimoni homosexual. Hem pogut presenciar fets com:

• La denuncia al artista Leo Bassi  per delictes contra el sentiment religiós, injuries i calumnies (degut a un acte públic realitzat en 2010 en que l’artista parodiava a Joan Pau II).
• La detenció de quatre  alumnes de la Universitat Complutense de Madrid per manifestar les seves idees en una capella de la Facultat de Psicologia d’aquesta universitat (recordem que és una universitat pública) per la laïcitat,
• L’assalt de la obra de teatre “Gangbang” al Teatre Nacional de Catalunya per part de dos individus a crit de “Viva Franco” i “Viva Cristo Rey”, per tractar-se d’una obra en la que els personatges són homosexuals i l’acció es desenvolupa durant la visita del Papa a Barcelona del 2010 (cosa que la comunitat E-Cristians consideren una ofensa “greu i oportunista” i ja en el seu moment van amenaçar amb denunciar l’espectacle)
• Les constants declaracions contra el matrimoni homosexual del cardenal Rouco Varela, qui demanà als creients que votin  a formacions  polítiques que s’oposin  al matrimoni homosexual.
• L’ús de les seves plataformes mediàtiques, (Intereconomia, Libertaddigital,Veo7...) per difamar contra el col·lectiu GLTBI i la diversitat sexual.
• La candidatura a defensor del pueblo de Francisco Vazquez, ambaixador del Vaticà, ultracatòlic i contrari al matrimoni homosexual.

Noticies recollides en tan sols tres mesos i d’un únic mitjà de comunicació (diari Público), mostra de l’ofensiva de la dreta i extrema dreta, recalçades per l’església catòlica, a una societat que ha lluitat per la justícia, la igualtat i la democràcia.  Ens trobem llavors en que hem retrocedit un segle a nivell ideològic, social i polític. Ens trobem en un país on es torna a anar a presó per exigir la laïcitat (tal i com ho recull la Constitució,per cert), on es veta la cultura i l’art per no anar acord amb els valors catòlics i els seus interessos, on es torna a perseguir al diferent i s’apremia al perseguidor... l'Església s'aprofita ara dels avantatges que els dóna l'Estat de Dret, al qual han sigut sempre contraris,  i  han acabat utilitzant allò que tant de temps havia rebutjat, la democràcia,  escudant-se en la llibertat d'expressió per a atacar els Drets Humans.

En plena crisis financera l’església (i la dreta en general) ha aprofitat el desconcert de la societat per mobilitzar les seves bases i canviar el paradigma de la societat per un que semblava que ja estava superat. No era gratuït la inversió en mitjans de comunicació de extrema dreta com “veo7”, “intereconomia”, “la gaceta”, etc. , ni els actes públics com la visita del Papa o la misa de la família en ple carrer de  Madrid, això no eren més que intents per mobilitzar les bases més ràncies de la nostra societat i aconseguir arrossegar a aquelles persones que havien quedat confuses, desconcertades per la crisis en que ens trobem.  Són els guanyadors d’aquet conflicte, ho estan aconseguit. Tornem a viure sota el dogmatisme catòlic, la persecució de qui pensa diferent, davant d’una “Santa Inquisició” renovada i salvatge que ja no necessita cremar “infidels” i imposar el seu pensament, perquè està interioritzatdins nostre, marcant les nostres vides, que en cada moment agafa més força i es fa més difícil d’aturar. Cada dia que passa, la societat va fent seu el dogma catòlic, dificultant la crítica, el qüestionament i plantejar una altre manera de fer i pensar.

Davant aquesta situació només hi ha un camí: la unió. La unió de totes les forces progressistes que hi ha, de totes les persones que creuen en el progrés, de tots/es aquells/es que saben que una altre societat és possible, una societat laica, justa i democràtica. Cal lluitar pels nostres drets que poc a poc estan sent devorats, un cop més, pel pensament conservador. En el context en que ens trobem no hi ha una alternativa capaç de fer front a la situació, cal construir-la; una alternativa social i política que lluiti per la societat i el seu avenç. Fem una crida a totes les persones conscienciades per a unir-nos i lluitar conjuntament  per els nostres drets i llibertats, per la nostra dignitat com a persones i posar fre a aquet retrocés que ens pot portar a una situació similar a la Espanya dels anys vint.

Ramon Palacios, Resp. AJ-LEAS

Jorge Vaño, membre AJ-LEAS

ENS TOCA MOURE FITXA

"Que no ens han regalat res, coi! (...) Ens agradi o no, serveixin per molt o per poc, les iniciatives legislatives que s'han aconseguit, les han aconseguit totes les mariques, bollos i trans de la nostra història, cada grup, cada col.lectiu, cada pamflet, cada graffiti, cada acció, cada performance, cada línia escrita: no és un triomf d'un, ni de dos, ni de tres en un despatx, és el fruit d'una multitud de bollos, maris i trans que porten lluitant tota la vida desitgen fa mig segle com poc ". Paco Vidarte, Ètica Marica, (2007).
ZP anuncia que se'n va i ens deixa un llegat interessant: 40% d'atur juvenil, més del 70% de llocs de treball precaris, una guerra imperialista a Líbia; habitatges buits i maricas sense poder anar-se'n de casa dels seus homòfobs pares. Però moltes persones ho defensen perquè, segons comenten, "gràcies a ell, ens podem casar", i ni es posen vermells. Parlo de persones que militen en moviments LGTB o, almenys, que presumeixen d'això. Resulta curiós que es menyspreï d'aquesta manera a les persones que mouen el seu culet obrer explotat per enganxar cartells, córrer de la policia, o imprimir pamflets. No vull culpar directament a qui reprodueixen afirmacions del tipus "no critiquis, a qui ens ho ha donat tot", però és absurd sostenir una vegada més, perquè no és cert, i perquè caldria veure què realment ens ha "regalat" i què ens ha robat.
Si els Pactes de la Moncloa el 1977 van suposar una estratègia per colar-nos una suposada transició i desmobilitzar als sindicats d'aquest país, una cosa semblant va passar amb l'aprovació de la llei de matrimoni entre persones del mateix sexe i l'anomenada llei d'identitat de gènere. El resultat ha estat l'esperat pel PSOE: silenci i desmobilització, com quan se li posa el xumet a un nadó que plora. Ens va robar les nostres principals armes, com als sindicats, i tot això situant persones LGTB entre les seves files, com es va fer amb l'actual ministre de treball després de la vaga general del 29-S. Caldria recordar als dirigents del Partit Socialista que no ens val que posin en les seves files a persones LGTB per seguir sostenint el mateix sistema que produeix les exclusions contra les que lluitem. I ens hem de callar? Doncs serà que no. Ni tampoc anem a plorar perquè se'ns va.
No sabem si ZP sap que per poder plegar de casa amb una altra persona i formar matrimoni, el que suposa que ens va regalar, hem de tenir almenys un feina i lloc on viure. I què ens dóna a canvi? Doncs un 40% d'atur juvenil, contractes precaris, una universitat mercantilitzada, dures lleis d'estrangeria, alts índexs de pobresa femenina, salaris que no arriben als 1.000 euros, subsidis inexistents i dones trans treballant 10 hores al dia en condicions lamentables. Ens ha deixat, per tant, un panorama excel lent com per a marxar de casa perquè no suportes l'homofòbia del teu poble o perquè vols anar a viure amb la teva parella ben lluny I encara plores perquè es va ZP? Jo ploro perquè tu plores perquè es va anar ZP. Em fa tristesa que no siguis capaç de plantar cara a qui no et permet un treball digne i et contenta amb caramels i ajudes de 426 euros.
I si no et portes malament amb la teva família, pensa si més no en part d'ella. Quantes de les nostres mares no podran tenir una jubilació "digna de ser viscuda"? Quantes de les nostres mares fa anys que treballen sense cotitzar, perquè han estat en treballs no reconeguts, com el servei domèstic, les cures i altres? Tenint en compte que Emilio Botín ha agraït a ZP la seva col.laboració perquè segueixi sent triomfador d'aquesta crisi, podem dir perfectament que, més que regalar, ens ha robat i molt.
Ja està bé de centrar només en l'activisme de moqueta i despatx, quan els problemes reals de les persones LGTB són uns altres. La LGTBfòbia existeix sí, però també és transfòbia cobrar 600 euros per fregar terres d'una escola de l'Opus Dei finançat per l'Estat. Les condicions materials i el poder de l'Església també són transfòbia. També és homofòbia que els empresaris circulin en la manifestació de l'Orgull mentre exploten lesbianes sense contractes o contribueixen a la mercantilització de la universitat per elititzar encara més i que només puguin accedir-hi les persones LGTB privilegiades, a les que no li importa molt que li peguin una pallissa a una bollo gitana o que una parella de lesbianes amb fills no arribi a final de mes a causa de la discriminació salarial, ja que la seva situació de privilegi l'obtenen gràcies a les exclusions d'altres . Com va dir recentment Julio Anguita, en un programa de televisió, "ningú es fa multimilionari / a sent honrat / da".
És hora de tornar al carrer perquè hi ha raons de pes. I els / les joves LGTB no som persones immunes a l'atur, la precarietat i l'explotació laboral. Perquè a més de voler viure la nostra identitat lliurement, volem que hi hagi les condicions perquè això sigui possible, i aquest govern no ens ha deixat. Ens condemna a la precarietat i l'exclusió, amb les seves retallades i atacs als nostres drets conquerits. Per això, hem d'estar a la manifestació de "Joventut Sense Futur" del pròxim 7 d'abril a Madrid i en les altres ciutats on es convoqui. Perquè no podem deixar que el nostre propi lema, "joventut sense futur", segueixi sent un lema imposat pels governs dels poderosos. Perquè ja és hora de canviar aquest lema a través de les mobilitzacions, l'acció i la lluita, i perquè ens mereixem un futur "digne de ser viscut", i perquè podem aixecar-nos, igual que han pogut aixecar molts pobles àrabs. Perquè no ens deixen d'una altra, i perquè ja ens han robat prou. Ara ens toca a nosaltres treure'n el "bollera de merda barriada" que tenen guardat en la seva gola capitalista. Ens toca moure fitxa.

Josuè González Pérez, Àrea Externa de la UJCE a Canàries.

Extret de Kaosenlared.net [Traducció del original en castellà]