CINEMA QUEER: "PARIS IS BURNING"

Gènere: Documental
Direcció: Jennie Livingston
Any: 1990

Els anys previs als noranta són l'època de la crisi de la SIDA, però també la de gestació i consolidació d'una crítica social des del prisma trans i queer als EUA. En aquests anys començaran a qüestionar la noció de gènere i sexe en el debat sobre la construcció de les subjectivitats polítiques.

En aquest enclavament particular Jenny Livinston grava aquest documental de referència que ens mostra l'escena underground de "les cases de ball i performativitat" de mitjans dels 80 a Nova York. Al llarg del documental assistim a la celebració de competicions de balls i de desfilades. I entre aquestes escenes de festivitat i desinhibició escoltem els contundents testimonis de personatges com Pepper LaBeija, Venus Xtravaganza, Willi Ninja o Dorian Corey.

En el film ens introduïm en els suburbis de Nova York, i en aquest caos fosc, neix la llum en forma de lluentó. El Imperial Elks Lodge aparenta ser una sala de ball, però ràpidament ens adonem que és més que això. És un punt de trobada, de reunió, una casa per a un col.lectiu. Aquí es reuniran Transsexuals, travestis i prostituts, per organitzar balls, desfilades i concursos. D'on naixeran les seves pròpies celebritats.

Però aquest documental és quelcom més que la superficialitat de competicions de balls i espectacles. És també una pel lícula política. Livingston mira més enllà de l'espectacle i analitza les estructures que els fan possible. Al film veiem com es fan desfilades en què transsexuals i transvestits competeixen per imitar millor que ningú diferents identitats socials. Com analitza Vistor Fowler "hi havia un ventall de modalitats competitives que incloïa, entre altres: opulència, Lluint Com Una Noia Camí de l'Escola, Vestit de Nit d'Alta Costura, Autèntic Executiu, Lluint Com Un Noi que Probablement Et Haia Robat Cinc Minuts Abans De Tu Entrar A Aquesta Festa ... A més de les esmentades, la principal competència era la dedicada al "realisme", on travestis masculins tracten de passar per veritables dones i travestis femenins per homes. Tal com expressa un dels jutges entrevistats: "Si vostè pot passar l'examen d'un ull entrenat sense que delati el fet que és gai, llavors és Real".

Assistim a la construcció d'un discurs dissident i contracultural. Aquí s’imita i es paròdia les normes dominants de la societat. Estableixen un reflex crític de com es construeixen les imatges dels diferents rols socials, accentuen la masculinitat i la feminitat en els gestos o en la indumentària per desnaturalitzar el discurs i la pràctiques heterosexuals.

Els protagonistes d'aquest documental, no són gais i lesbianes amb diners que busquen el dret al matrimoni ia una família. Són una minoria, dins d'una minoria, són maricas o transsexuals d'origen llatins i afroamericans, relacionats moltes vegades amb el món de la prostitució i les drogues. Són exclosos socials, pàries, als quals no només la societat i el sistema, sinó també el cinema, margina i intenta amagar. Són persones que no només lluiten contra l'homofòbia sinó també contra el racisme i la pobresa.

Veiem com aquesta subcultura adapta i subverteixen les maneres del món blanc, heterosexual i capitalista, dotant-los de nous significats. Són conscients com la societat construeix els seus models d'identificació. S'oposen a aquest món "ric i blanc" i el parodien. No intenten escapar del seu món convertint-se en el que la societat espera d'ells, es reivindiquen a ells mateixos amb força i com a col.lectiu.

Més enllà de la critiques que pugui suscitar el documental, que vénen de pensar que els protagonistes sols competeixen per reproduir els seus somnis, reflexos aquests de la societat que els oprimeix. Crec que és major el debat que genero al voltant de la realitat i el construït i la noció de lluita per la representació i ser respectat en una determinada esfera pública.